Els costos de la especialització

Publico aquest post en resposta a l'aportació de Catalunya Online a l'article La amenaza china. Comparteixo amb tu que la direcció que han d'empendre els productors europeus enfront la competència xinesa té certs efectes positius per al consumidor, ja que es poden obtenir productes en millors condicions, entenent aquestes com una millor relació qualitat preu.

Hi ha però, elements que queden fora de l'anàlisi. En primer lloc, caldria parlar sobre els costos que suposa per a una economia l'especialització. La teoria clàssica ens mostra com aquest és el camí per a millorar la qualitat de vida de les persones, però també adverteix sobre "els que perden" en el comerç internacional i sobre l'empitjorament de la situació a curt i mig termini per aquests perdedors. En termes econòmics, podríem anomenar-los aquests "costos de transició". Serien tots aquells que es donarien en el termini que aniria des de l'alçament de mesures restrictives fins a la configuració i estabilització del nous productors especialitzats.

Així doncs, la ciència econòmica ens mostra el camí cap a millors condicions, però ens exigeix sacrificis a curt termini. La gran pregunta, doncs, és: podem assumir aquests sacrificis/costos a canvi de la promesa de millora? Observem la situació. En el cas del tèxtil, els nostres costos serien la quebra d'empreses i el conseqüent increment de l'atur, a més a més, en unes xifres molt considerables, donada la importància del sector en el nostre país. Seria assumible, per qualsevol govern democràticament revocable, el fet de fer front a aquesta crisi?

A més a més, cal tenir en compte la capacitat d'una economia d'especialitzarse. És possible que les unitats econòmiques no tinguin una fàcil adaptació a les noves característiques. En tot cas, resulta lògic imaginar les enormes dificultats que una operació d'aquesta mida suposaria, despit de les transferències massives de recursos d'una part de la societat a una altra, una veritable crisi social.

Per aconseguir superar l'issue necessitaríem d'un pacte nacional que garanteixi l'estabilitat del govern enfront la greu crisi econòmica, quei l'oposició es comprometès a no aprofitar-ho en termes electorals i que, a més a més, fos capaç de dur a terme una tasca pedagògica i social que fos capaç de tirar endavant la situació.

Actualment, per desgràcia, no disposem de cap d'aquests requeriments. Darrere d'aquesta incapacitat refromadora trobem les arrels profundes del nostre sistema polític, ens trobem davant d'un bloqueig que té els orígens en la feblesa de les democràcies liberals. És el propi sistema democràtic representatiu i la lògica de partits el que impedeix dur a terme accions radicals en l'àmbit econòmic, reformes que, en canvi, sí que pot dur a terme un règim totalitari com és el Xinès.